LA IMPORTANCIA DE L’ESCOLTA


0

LA IMPORTÀNCIA DE FER UN BON DIAGNÒSTIC DIFERENCIAL

Sovint m’arriben casos a la consulta de nens petits (3, 4 anys) amb diagnòstic de TDAH, els pares m’expliquen que se’ls ha receptat medicació, però que veuen el nen trist, desmotivat, i que no estan fent un seguiment correcte de les seves dificultats.

Davant l’evidència cada cop més freqüent de l’excés de medicalització dels nostres infants, em veig amb la necessitat de fer una reflexió.

Que un nen amb tres anys es mostri desafiant, fins i tot amb ràbia envers els pares o els adults no té res d’alarmant, és una característica normal de la seva fase psicoevolutiva, aspecte aquest que cada cop es té menys en compte.

D’altra banda, algú s’ha parat a pensar en l’entorn més immediat d’aquest infant?, que és el que està passant a casa seva, o com van viure els pares el seu naixement, com l’han estimulat i educat fins ara?.

Sovint, a les consultes mèdiques arriben nens i nenes amb informes de les escoles, informes en els que s’exposa el seu baix rendiment, la seva manca d’atenció a l’aula, etc. Aquests nens, a més , moltes vegades son acompanyats per uns pares que, malgrat evidentment volen el millor pel seu fill, no han pogut fer (potser perquè tampoc no en saben), una reflexió profunda sobre l’estil educatiu que li han proporcionat (estil educatiu potser massa laxe, o inconstant).

Això és molt important, donat que sovint es passen per alt aspectes bàsics, com que potser a casa s’està vivint una separació dels progenitors, amb el que això suposa pel nen quant a l’elaboració d’un dol per la pèrdua.

La situació s’agreuja quan parlem de nois i noies adolescents, davant els quals moltes vegades els pares “han llençat la tovallola”. Nois i noies que, malgrat no presenten una patologia evident, es mostren indiferents, irritables, amb poca motivació , intolerància a la frustració….

Més enllà de que l’etapa adolescent ja comporta aquest tipus de comportaments, el que és més evident és que aquests nois/noies sovint no disposen d’un espai mental on poder elaborar el que els passa, simplement perquè ningú els ha proporcionat l’experiència d’adquirir-lo quan eren més petits.

El desenvolupament evolutiu va marcant les etapes en les que els humans anem conformant la nostra personalitat. La forma en que anem avançant en cada una de les etapes psicoemocionals ens proporcionarà, a l’edat adulta, la capacitat per tenir una estabilitat emocional. Així doncs, la capacitat adulta per estimar i demostrar afecte, la de saber posar-nos al lloc dels altres, de projectar-nos en el futur, la tolerància i l’acceptació de la frustració , per citar alguns exemples, ve determinada per la forma com haguem anant adquirint aquestes habilitats a la infància, mitjançant el joc, la interiorització del llenguatge i de les normes socials.

És bàsic doncs fer una reflexió a nivell social sobre com estem educant als nostres infants. Soc conscient de que el mon que ens envolta, cada cop més caracteritzat per la liquidesa i les presses, no és el model més idoni per adquirir aquesta capacitat. Un mon on es premia la velocitat i impulsivitat, on constantment estem bombardejats d’estímuls que ens empenten a actuar de forma irreflexiva, i on els espais per pensar, o “badar” simplement son cada cop més inexistents no és un mon desitjable, però davant l’evidència cal fer un esforç per poder deturar-nos. Cal mirar a la nostra joventut, cal posar paraules a les seves necessitats, sense oblidar tampoc que també cal escoltar i veure als nostres avis i àvies.

No és moment de “mirar-nos el melic”, perquè d’aquí a un temps serem nosaltres els que restarem oblidats , els que no tindrem espai a la societat, mentre els nostres fills es desenvoluparan com bonament podran.

D’aquí doncs, i torno a l’inici de l’article, no ens espantem si el nostre fill de 8 anys ens pregunta o ens parla sovint de la mort, o el nostre adolescent no ens fa cas. No correm a medicar-los ni a etiquetar-los. Escoltem-los i avaluem el que estan vivint.

El suport psicològic a la família, dins aquestes circumstàncies, sovint pot servir de gran ajuda per tranquil·litzar pares i cuidadors i per reorientar-los a l’hora de relacionar-se amb els seus fills i filles.

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

https://www.psicohelpbarcelona.com/ Gràcies per visitar la meva web